En Tresky

Hola amics! Encara no us he explicat res d’en Tresky, és el meu gos. Me’l varen regalar quan vaig fer 5 anys i ha sigut dels regals que m’han fet més il•lusió. En Tresky em segueix per tot arreu, no cal ni que el cridi, només em veu i ja el tinc a sobre, li agrada molt que li rasqui el cap i sap fer moltes coses. Mireu, si li dic que segui, ell ho fa, em dona la pota quan li demano, no entra a casa si no li dic, i quan anem amb el cotxe del pare puja a darrera a la caixa i es queda quiet allà fins que jo no li dic que baixi. A vegades m’acompanya fins a l’escola i es porta molt be, es queda a fora de la porta sense fer cap soroll i amb els mes petits no els hi fa por, ja que es deixa masegar força.

Una vegada sabeu que va fer, doncs amb els pares varem anar a pujar una muntanya i en Tresky també va venir, sempre m’acompanya, doncs quan ja faltava poquet per arribar al cim varem haver d’escalar muntanya amunt i en Tresky patinava i no hi havia manera que pogués pujar, ell però no es rendia, va provar-ho de totes les maneres possibles però tanmateix relliscava massa i sabeu que va fer.... doncs es va quedar quiet, parat i anava mirant com nosaltres pujàvem fins que ja no ens va veure. Al cap d’una hora o més, quan ja havíem coronat el cim, descansat i fet les fotos pertinents, varem començar a descendir per un altre costat, i de cop i volta varem veure en Tresky que venia fet una bala cap on érem nosaltres, estava super content. Ell s’havia quedat allà tot l’estona esperant-nos, no s’havia mogut ni un pam. Si si, això va fer, i mes coses que ja us les aniré explicant!!!

Que teniu un gos vosaltres? Com es diu?

Pujar un pic

Ja us ho va dir la Ru que havíem fet una excursió, pujar un pic aquestes vacances. Doncs jo també hi vaig pujar!!! Que heu fet alguna excursió aquest estiu vosaltres?
El dia de la caminada em vaig llevar ben d’hora per anar cap a casa de la Ru a buscar-la. Allà m’esperaven la Marta i en Miquel. Ens varem carregar les motxilles a l’esquena plenes d’aigua i menjar; abans de partir l’avia ens va fer la fotografia oficial de la marxa, com es tradició cada any.

El pitjor tros es la primera hora, ja que el desnivell es molt gran i passes tota l’estona sota el sol. Desprès t’endinses al bosc i el camí va serpentejant. Juntament amb el moment d’arribar al cim es el que mes m’agrada, perquè se’t barregen les olors de les plantes amb l’escalfor de la terra i cada vegada veus les cases mes lluny i mes petites. Varem estar quatre hores per pujar, quan ja veiem el cim jo em vaig posar a córrer per sobrepassar la Ru, la Marta i en Miquel. Vaig ser el primer en arribar-hi!!!!!

Quan hi érem tots vam treure el dinar que ens havíem preparat i ens vam estirar una bona estona mirant els avions que passaven i jugàvem a endevinar cap on anirien. La baixada va ser mes rapida, ja que tallàvem les corbes del camí baixant pel dret. En Miquel va trobar una ploma enorme, segurament d’algun aligot, i la va portar cap a casa. Quan vam arribar el primer que vam fer va ser descalçar-nos i ficar-nos de peus al toll. Aquell vespre tots estàvem cansats però molt contents d’haver fet l’excursió i el cim un any més.